Conclusions

L’observació de les sessions esmentades ha estat molt enriquidora. Veure quines dinàmiques empra cada professor, així com els recursos que fan servir per mantenir l’atenció de l’alumnat i oferir classes dinàmiques, ha esdevingut, sens dubte, una font meravellosa d’aprenentatge. Mentre observava les classes no només prestava atenció als elements esmentats, sinó que també anotava mentalment aquelles activitats o recursos que m’engrescaven del professor per tal de, més endavant, poder-les incorporar també a les meves classes. Per exemple, la gran expressivitat facial i gestual de la Lea o el to de veu, gens monòton i molt fàcil de seguir, o el misteri i l’atenció que aconseguia en explicar una activitat amb la frase «Teniu una missió!», molt més atractiu que no pas dir «Ara haureu de fer un exercici». Del Pau, em quedo amb la seva solemnitat i tranquil·litat, un tarannà que propicia que els alumnes es relaxin i que puguin treballar sense pressions. Finalment, m’emporto el gran sentit de l’humor del Francisco, un professor de classes dinàmiques, atractives, divertides. Em quedo, també, amb una característica essencial compartida per tots ells: l’atenció i empatia cap a l’alumne. Tant la Lea, el Pau com el Francisco aprofiten les classes per fer preguntes i deixar espai a l’estudiant. Sovint construeixen el seu discurs amb les respostes dels alumnes i els animen a reflexionar abans de donar-los la solució. Una qualitat, per mi, indispensable per ser un bon professor.

D’altra banda, l’observació també m’ha servit per qüestionar-me petites activitats o explicacions que feien els professors i per pensar què hauria fet jo en el seu lloc per millorar-ho, des d’un punt de vista molt subjectiu, és clar. Un exemple el puc trobar en les indicacions orals que donava la Lea als alumnes a l’hora de fer activitats en grup. Penso que si aquestes indicacions haguessin anat acompanyades d’exemples a la pissarra, els alumnes les haurien entès millor. Per exemple, amb el grup de B1, els va dir que debatessin, en grups de 3, com viatjaven normalment. Penso que hauria estat més entenedor si hagués apuntat a la pissarra: Com viatges quan... a) Vas a la universitat b) Vas de vacances c) Vas a visitar els amics o la família. Pel que fa al Pau, vaig pensar si era apropiat reproduir tants vídeos d’1h 30min, una tasca que, segons el meu criteri, podrien fer els alumnes a casa i així aprofitar l’oportunitat d’assistir a classe per donar espai a altres tasques com ara debatre amb el professor i plantejar dubtes. Finalment, amb relació al Francisco, em vaig qüestionar si la velocitat amb què parlava era un pèl ràpida (a vegades em costava seguir-lo a mi i tot).

Cal remarcar la peculiar manera de treballar dels professors seguint mètodes d’ensenyament diferents. Si bé és cert que cap professor se cenyeix exclusivament a un mètode, sí que podem observar una tendència a utilitzar-ne més un que un altre. Per exemple, veiem com la Lea potencia sobretot la tasca a classe, duent a terme bastantes activitats en què els alumnes han de produir input. Així doncs, acostumen a treballar molt l’expressió escrita i l’expressió oral. Abans de dur a terme aquestes tasques, la Lea proposa, sobretot, exercicis de comprensió lectora i deducció de gramàtica o vocabulari a partir de textos, tal com es treballa al llibre A Punt. De tant en tant també fan exercicis de comprensió oral del llibre, encara que no sempre els fan tots per la dificultat que presenten, segons la Lea. Com s’ha comentat anteriorment, aquesta manera de treballar és pròpia de l’ensenyament per tasques, tot i que també trobem explicacions explícites de gramàtica i redaccions a classe sense ajuda del professor, típiques del mètode de gramàtica i traducció.

D’altra banda, si ens fixem en el Pau i el Francisco, la seva metodologia és més pròpia del mètode de gramàtica i traducció, amb exercicis de traducció, per part de Pau, exercicis d’omplir buits de gramàtica i vocabulari, per part del Francisco, i preguntes de comprensió lectora, per part dels dos. No obstant això, també utilitzen la visualització de vídeos i preguntes de comprensió, que es podria dir que és característica de l’ensenyament a partir dels continguts. Finalment, cal apuntar que la constant preocupació pels alumnes amb preguntes per obtenir feedback per part dels dos, com fa la Lea, els situa en un tercer mètode: el mètode per tasques, de manera que no podríem encasellar-los en un mètode concret.

Un altre aspecte a destacar és la importància de les TIC, ja que tots tres aprofiten aquest recurs per ensenyar tant vídeos (programes de TV, documentals, sèries, vídeos de Youtube, etc.) com material acadèmic (projecció del llibre o del Moodle). Trobo molt positiu el fet que aprofitin aquest recurs, però alhora penso que també poden pecar de dependre'n massa, com crec que li va passar al Pau, i que s'ha de tenir prou recursos per no dependre’n, com el Francisco, que al principi de la classe no li funcionava Internet i va saber capgirar la situació fent-los fer un exercici del llibre relacionat amb el que estaven treballant mentre va venir el tècnic a arreglar-lo.

Totes aquestes reflexions de millora no deixen de ser una petitíssima part del conjunt de les seves classes, de les quals he après moltíssim i m’han fet reflexionar sobre la meva “posada en escena”. Algunes de les preguntes que m’he anat plantejant són les següents:  jo també gesticulo i utilitzo un to de veu agradable? Podria incorporar algunes de les activitats que fan els altres professors? Quines preguntes puc fer als alumnes per tal d’ajudar-los a reflexionar sobre el seu aprenentatge? Com puc adaptar el ritme i les pauses del meu discurs als diferents nivells? De quina manera puc aprofitar la llengua per incorporar nocions de país i cultura catalana? En què puc aprofundir, com per exemple en literatura i història del país, per tal d’aportar més coneixements a l’aula, a part de la llengua?

Des d’aquí vull agrair a la Lea, al Pau i al Francisco haver-me deixat entrar als seus petits universos d’ensenyament (perquè cada professor i cada classe és un món), i vull també remarcar l’imprescindible falta que ens fa a tots els docents el fet de poder compartir sessions, recursos, idees i maneres d’actuar. Estic segura que si estiguéssim més avesats a l’intercanvi, tots milloraríem exponencialment com a docents.