Si actualment estàs llegint aquestes línies, en part és gràcies a una bona amiga, la qual em va recomanar enormement que cursés el Postgrau d'Ensenyament de Català per a Persones Adultes. Aquesta amiga és la Blanca Pi, que actualment treballa per a la Política de Normalització lingüística, i ha estat professora de català d’adults al Consorci de Normalització Lingüística durant més de 10 anys. Podeu consultar el seu blog a l'enllaç següent: https://blancapillengua.wordpress.com/about/. La Blanca em va parlar d’aquest postgrau com la pedra filosofal de l’ensenyament de català per a adults, i, certament, no anava gens errada. Les referències que em va donar van fer que les meves expectatives fossin força elevades, però, tot i així, l’experiència viscuda no es desencamina d’aquesta línia.

A l’hora d’imaginar-me quins aprenentatges faria, venia molt il·lusionada a aprendre diverses competències.

 

La primera expectativa era  ser capaç de crear unitats didàctiques amb una finalitat, de trobar un perquè a l’hora d'impartir uns continguts a classe. Desitjava poder elaborar continguts coherents que motivessin els meus alumnes, des de l'organització de la programació de tot un curs, fins a l'elaboració de qualsevol activitat dins de les unitats didàctiques –uns conceptes, que per cert, coneixia gràcies a la meva experiència com a estudiant, no pas pel que m’havien explicat a la feina-. Necessitava trobar un sentit al que ensenyava, més enllà del típic «ensenyaràs les peces de roba perquè és el que toca fer en aquest nivell», que és el que m’havien explicat el primer dia com a professora substituta de català amb adults, o, més aviat, el que jo havia interpretat, perquè, de fet, el primer dia em van donar el llibre i el quadern Passos de Bàsic 1 i Bàsic 2, em van dir: «Passem per aquesta unitat», i apa, espavila’t. Una vivència que, de fet, va resultar ser molt millor que la segona experiència com a professora, en què em van donar el mateix llibre i quadern i, un cop a classe, els alumnes em van dir que no n’havien sentit a parlar mai, d’aquest llibre. Per tant, la manca d’una bona planificació a la feina era, de per si, una motivació –i alhora expectativa- per fer aquest postgrau.

​

Una segona expectativa era entendre quin procés cognitiu experimenten els meus alumnes en aprendre una L2, o segona llengua, i, a més, desenvolupar la meva sensibilitat cap a ells per tal de poder detectar les dificultats que presenten al llarg de l’aprenentatge. És, per mi, tot un repte, el fet de tenir clar quins conceptes impartiré en una sessió i com els explicaré, a la vegada que estic atenta a la resposta dels alumnes davant les meves explicacions. És un joc d’equilibris difícil de combinar però molt enriquidor, ja que t’obliga a estudiar i a analitzar amb profunditat la llengua que ensenyes per arribar a ser-ne “expert”; al mateix temps que intentes desenvolupar una empatia i una connexió amb als aprenents amb la finalitat que se sentin còmodes i motivats. I, si a més a més, el grup-classe flueix i es creen vincles d’amistat entre ells, l’objectiu d’aprenentatge transcendeix la frontera acadèmica, i s'arriben a cumplir fites de socialització i de trobar un espai còmode comú, la qual cosa representa, per a molts alumnes, un pas de gegant en el procés que estan vivint d’arribar a sentir-se integrats en la societat catalana. Per tant, l’aprenentatge acadèmic, social i emocional van agafats de bracet, la qual cosa que em resulta fascinant.

​

Finalment, una tercera expectativa d’aquest postgrau, més encarada a un objectiu a curt termini, consistia a disposar de més coneixements teòrics i metodològics per tal de sol·licitar una beca de les que ofereix l’Institut Ramon Llull per anar a fer un lectorat a una Universitat de l’estranger. Pensava que, amb els coneixements adquirits, seria capaç de fer una unitat didàctica i presentar-la a l’Institut, una de les condicions requerides per optar a la beca. El que no m’esperava gens és que no solament em donarien les eines per fer la unitat didàctica, sinó que també tindria la possibilitat de fer les pràctiques a l’exterior, i això m'ofereix una oportunitat impagable, alhora que és la prova de foc per veure si aquesta experiència és realment el que estic buscant per autorealitzar-me professionalment. Les pràctiques suposen també un aprenentatge que es valorarà positivament en el meu currículum en el moment de sol·licitar la beca, per tant, tot hi és a favor.

                                                                                                                                   

Quan falten poques setmanes per acabar el postgrau puc afirmar que les expectatives prèvies que tenia s’han complert notablement. L’única expectativa que m'agradaria aprofundir encara més és conèixer el procés cognitiu de l’alumne a l’hora d’aprendre una segona llengua; un procés que necessita altres branques per poder ser analitzat amb deteniment, com ara la psicologia o la pedagogia, unes àrees que no tenen cabuda en aquest postgrau, però que podria investigar en un futur.

Pel que fa a tota la resta, trobo molt enriquidor que se’ns faci debatre sobre mètodes i teories d’ensenyament, planificar activitats i seqüències didàctiques, observar una pràctica docent i treure’n les nostres reflexions i executar una sessió en forma de microensenyament, entre moltes d’altres.

 

Els mètodes d’ensenyament emprats en el postgrau es basen en la bidireccionalitat, l’acompanyament i l’autoavaluació, i la porta està oberta perquè nosaltres, com a alumnes, fem la nostra pràctica i en traguem les nostres pròpies conclusions.

 

No és cap casualitat, és aquesta justament la metodologia que ens suggereixen que adoptem amb els nostres alumnes, i la que segurament acabaré aplicant amb els meus, ja que aquesta manera d’ensenyar i d'aprendre em transmet que el més important no és que els alumnes aprenguin uns conceptes “perquè toquen”, sinó que siguin capaços d’interioritzar-los perquè hi veuen un sentit, perquè els han pogut practicar i perfeccionar a través de les competències orals i escrites, perquè els seran útils en el seu dia a dia a Catalunya i, fins i tot en alguns, perquè els permetran crear, a part de la d'origen, una segona identitat: la catalana.